El Llob surt del bosc.
Hi havia un Llop Blanc que fa algun temps va sortir de la seva selva on vivia compenetrat amb la Natura i va anar a parar a una gran ciutat.
Ho va fer potser per experimentar noves sensacions (segur que les experimentaria); ho va fer potser per avorriment (jo no ho crec, ja que a la selva no et pots avorrir encara que vulguis; bo …… si vols …..); ho va fer potser …… per ajudar el perdut ésser humà en la seva jungla de contaminat asfalt.
Quan estava a punt de sortir de la seva zona, es va trobar amb un vell lloro que li va preguntar que on anava, al que el llop astutament li va contestar que de moment ….. anava; sense donar-li més explicacions. El lloro li va preguntar que si podia anar amb ell, ja que havia volat molt per tot el món i podien comentar situacions que se’ls presenteixen als dos. El llop en principi no va veure cap problema, ja que com li molestés, no li costaria molt desempallegar d’ell, per les bones o per les males. I li va dir que si.
La qüestió és que la seva primera sorpresa va ser, que anant pel voral d’una carretera va observar que uns individus vestits tots gairebé per igual (amb un to verd figuera), paraven indiscriminadament a uns objectes de ferro amb rodes de goma, que es desplaçaven per ella i en l’interior anaven introduïts molt junts els uns als altres, éssers humans. Un cop aturats aquests objectes rodants no identificats, l’humà verd els feia respirar amb força ficant un petit tub a la boca. Després a uns els deixava continuar el seu rodament ia altres no. Aquí queda això.
El llop li va preguntar al lloro que què feien aquests éssers humans al que el lloro li va respondre que era una pura qüestió de seguretat; que aquests agents verds vigilaven que els encotxats tinguessin ple domini de les seves facultats físiques, perquè en el seu deambular per les carreteres no tinguessin cap contratemps, per estar beguts, drogats, o malalts. Al llop li va semblar bé.
Una mica més endavant va veure que s’aproximava un grup d’aquests cotxes (li va dir el lloro que es deien així en aquests vehicles) junts, gairebé tots de color fosc, juntament amb diversos individus muntats en uns mitg-vehicles (ja que només tenien dues rodes) i amb llums girant sobre d’alguns d’ells.
Novament li va preguntar al lloro per aquesta comitiva de festa. El lloro li va dir que no era cap festa, que era el president del país que viatjava amb un dels seus ministres i que per això portaven una escorta de seguretat.
– Bé -va dir el Llop Blanco- doncs vaig a esperar a veure com bufen i si estan en les seves plenes facultats físiques i mentals.
– Ah, no -li va respondre el loro- a aquests no els fan aquests controls, mai.
– Com ?, Que no se’ls fa controls periòdics d’alcoholèmia ni de drogues als principals mandataris del país, per comprovar que mentre exerceixen les seves importantíssimes funcions de dirigir el país, estiguin en els seus millors etapes físiques i mentals? M’estàs dient que és més important la conducció d’un cotxe per un vulgar ciutadà, que la direcció d’un país? Va respondre sorprès el Llop Blanc.
– Bé ……… doncs això sembla ……. -va dir el loro- encara que també podria ser per una altra cosa ….. (va dir amb certa inseguretat)
– Quina?
– Doncs ….. que aquests ciutadans quan no estan dins dels límits establerts …. paguen una multa. I això multiplicat per totes les carreteres que hi ha al país, són molts diners.
– Ah! -va respondre el Llop Blanco- en aquest país llavors, és més important recaptar diners, que dirigir com correspon.
– Bé, li va respondre el lloro, aquest país en què estàs ara no és una excepció, sol passar en tots els països (potser queda algun honrosa excepció), ja que segons vaig llegir una vegada en un llibre de David Owen que era neuròleg i primer ministre britànic d’Afers Estrangers en els anys 1977-1979 i que es va titular “En el poder i en la malaltia” deia que John F. Kennedy tenia la malaltia d’Addison, per la qual havia de rebre cortisol i esteroides, i que en alguna ocasió en què es va oblidar caure en coma. També se li administrava procaïna per uns dolors d’esquena i a més prenia de tant en tant cocaïna. Si a qui pren en alguna ocasió se li crida popularment cocaïnòman o drogata, aplica-ho a JF Kennedy. També has de saber que caure en coma no implica necessàriament quedar incapacitat, pots recuperar-te perfectament, però també no i … que jo sàpiga ningú va investigar aquesta situació a fons.
També Winston Churchill patia de greus depressions, era hipomaníac i ingeria grans quantitats de xampany, conyac i whisky. Després tenim a Bill Clinton i Barak Obama que en la seva joventut van prendre marihuana i coca; clar que prendre alguna vegada no implica ser drogata (ni molt menys), però tots sabem que una sola dosi o un sol canut pot, repeteixo pot, alterar greument estructures cerebrals, i estem parlant de dirigents importants. També no podem oblidar George Bush que abans de ser president era alcohòlic (després ja no, he, he) i també tenim a Nixon que era declaradament alcohòlic. I seguint amb l’alcoholisme no ens podem oblidar de Boris Ieltsin, Joseph McCarthy, aquest últim va morir de cirrosi, és clar; i també a Anthoni Eden (primer ministre britànic) que prenia opi fins i tot enmig de reunions de gabinet, barbitúrics i amfetamines per dormir.
– I aquí? preguntar amb la por clarament reflectit en la seva pregunta.
– No ho sé, no contesto. Va respondre hàbilment el lorito. Però examina les actuacions que puguis examinar i tindràs indicacions a favor o en contra a la teva pregunta.
- Virtuts.
Llop Blanc es va quedar amb la història anterior i va seguir el seu camí. Passejant una mica per la carretera, però de seguida es va adonar del perill que comportava, ja que no deixava de sorprendre’s de la velocitat a la qual anaven aquests “cotxes”, ara ja coneixia aquesta paraula, ia més de la temeritat amb què alguns anaven, doncs veia el que semblava que seria una catàstrofe, un xoc, i en l’últim moment aquesta línia de col·lisió desapareixia,(s’acavaba el adelantament) encara que no sempre, i com que aquests moviments es produïen a prop seu, doncs sentia por. Així que de tant en tant s’introduïa entre els arbres, sempre atent a tot el que veia …… i feia olor. En aquest caminar, va veure uns papers que més tard va saber que es deien diaris, escampats entre les herbes, embrutant-les, i va veure que en ells es reflectien nombrosos casos en què aquests anteriors polítics eren descoberts per casos de robatoris, desfalcs, mala gestió , arruïnant persones, famílies, empreses i fins i tot els seus propis països i que tot i així es sortien amb la seva, s’anaven de rosetes, amb grans sumes de diners i pocs molt pocs acabaven a la presó, i per pocs dies.
Li va preguntar al seu amic lloro que quin criteri se seguia en la civilització humana per designar aquestes persones com a dirigents dels seus països, que lluites havien de fer o quins mèrits havien d’aconseguir.
– Ah, amic llop, li va respondre el lloro, no han de fer cap lluita en el sentit que tu entens com a lluita i tampoc cap mèrit en el sentit que tu coneixes com a mèrit.
– M’estàs dient, que no es tria al més fort per defensar la manada? Que no es tria al més capaç per conduir al seu grup amb més seguretat? Que no es tria al més lleial, al més ètic, al més intel·ligent, al més fort, al més …. al més …..?
– Si, això t’he dit. Ho has entès bé. Entre els humans no es tria com a líder al més capaç de dirigir cap a la supervivència de tot el grup. Es tria al més capaç per dirigir cap a la supervivència del grup, del grup que el posa en el liderat, no del grup en el sentit més general.
Llop Blanc es va parar i es va quedar mirant una estona fixament al lloro. El lloro no sabia si Llop Blanc pensava que li estava prenent el pèl i li anava a llançar un esbufec, o alguna cosa així, o què li passava pel cap. Per la seva banda Llop Blanc estava digerint el que havia sentit i li costava; el que havia escoltat trencava esquemes bàsics seus; no entenia que el ramat posés com a líder a un individu, que aquest individu no els defensés, que fins i tot els robés, els manés a la indigència i que el ramat no acabés amb ell o pel mínim el expulsés per sempre del seu grup. I així ho va fer veure al lloro:
– Lloro ……… perdona però abans de seguir digues-me com et dius.
– Cienciaco, em dic Cienciaco.
– Cienciaco, entenc el que m’has dit però …… (i li va explicar la seva anterior reflexió).
– Blanco, ………. aquesta gent que va als cotxes ……… aquesta gent, haver com t’ho explico ……., aquesta gent no són llops . Si fossin llops, serien forts com tu; serien tots astuts, com tots vosaltres; anirien sempre junts i prevaldria l’esperit de grup, com vosaltres. És a dir, serien tots intel·ligents, com vosaltres. Aquesta gent …… són majoritàriament bens. I entre els bens quan surt algun mitg llop, és a dir mig astut, mig intel·ligent, es posa a manar-los amb falsos premis, o amb amenaces, i fins i tot amb matances. I ….. quan surten alguns que són intel·ligents del tot, aquests …… (la majoria), com veuen de quina vá el percal, es dediquen a investigar sobre com fer perquè el grup millori, i es converteixen en investigadors, mestres, sanadors, etc, o sencillament es dedican a treballar la fusta, a conrear la terra, etc Activitats que ajudan a viure millor als demés.
– I ….. per què el grup no els col·loca a ells com dirigents seus?
– Doncs principalment perquè aquests potencials líders nats, haurien d’utilitzar les mateixes brutes armes que utilitzen els que ara són al poder i aquestes armes van justament contra tot contra el que ells lluiten. Ells lluiten per la pau, pel progrés. Els altres, els mitg llops humans, lluiten només i únicament pel seu nivell de vida.
(continuarà)
llobblanc 